La Bohème de Puccini al Liceu

La Bohème és una òpera de Giacomo Puccini. Està dividida en quatre actes, el llibret és de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, sobre Scènes de la vie bohème, d'Henry Murger. S'insereix dins del corrent verista

Per qualsevol info la nostra adreça electrònica és: vinaros@jmspain.org

i el telèfon: 628.221.329

Gènesi

La guerra declarada entre els editors milanesos Ricordi i Sonzogno per fer-se amb els millors compositors i els temes d'èxit assegurat, van provocar que Puccini i Ruggero Leoncavallo estigueren treballant alhora en una òpera amb el mateix títol i sobre el mateix tema: la novel·la d'Henry Murger Scènes de la vie bohème. Leoncavallo va ser el primer en començar. Sembla que l'hi va fer confidència a Puccini casualment, en una conversa de cafè. Aquest, que ja havia pensat en usar el tema, va aconseguir avançar-se al seu col·lega i concloure abans la seua "versió". L'incident va provocar un refredament de les relacions entre ambdós creadors.

Durant la composició, Puccini va dubtar sobre el seu projecte i fins i tot va plantejar-se abandonar-lo i iniciar la composició d'una altra òpera sobre el drama La lupa (La lloba), de Giovanni Verga, autor que ja havia proporcionat el tema de l'exitosa Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni. Fins i tot va viatjar a Sicilia a la recerca de material i inspiració. Finalment, va abandonar el projecte de La lupa i va entusiasmar-se amb La bohème. El tema de la joventut somniadora, romàntica i humil, va colpir-lo de tal manera que, junt amb un grup d'amics —tots homes madurs— va constituir un club de "bohemis" amb seu a una taverna abandonada de les rodalies de la seua residència a Torre del Lago.

L'acollida de l'obra en la seua estrena va ser càlida, almenys per una part del públic. No obstant la crítica torinesa va mostrar-hi reserves. Tot i això, amb el temps 'La Bohème' ha esdevingut una de les òperes bàsiques del repertori, i una de les més estimades pel públic d'arreu del món.

“Una òpera de gran tendresa musical i literària”

Estrenada l’1 de febrer de 1896 al Teatro Regio de Torí. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 10 d’abril de 1898.

A partir de mitjan segle XIX –en un context dominat pels efectes de la industrialització, el predomini dels valors burgesos i un clima intel•lectual monopolitzat pel positivisme laic, materialista i científic–, l’art es va tornar realista: tenia com a objectiu mostrar –gairebé fotogràficament– la realitat tal com era, sense fer-la ni més amable, ni més bella. I una òpera com La Bohème, en què es parla de la fragilitat de la felicitat en un món de misèria, de fred i de malaltia, n’és una mostra evident. És l’estètica del verisme –versió italiana del naturalisme francès d’Émile Zola– que en La Bohème, però, se sentimentalitza, i atenua així la cruesa amb què altres reproduïen la brutalitat de la realitat social. Quatre joves artistes viuen la quotidianitat diària esperant –entre somnis i decepcions– algun esdeveniment que els dugui a la glòria, mentre als protagonistes –Mimì i Rodolfo– la pobresa i la desgràcia els neguen la felicitat d’estimar-se. El text i la música ho expliquen, però, amb una tendresa melodramàtica plaent amb la qual es fàcil identificar-se.